De fa temps que estem presenciant la decadència dels valors que sempre han estat fonamentals en la Pintura. El color. Gammes grises, tristes i decadents que embolcallen quasi bé sempre la impotència d'un dibuix quasi sempre inexistent.
Anomenant-lo avantguardisme ja es resolt tota manca de valors per explicar el que no existeix.
Xavier Aluja no s'ha encomanat a ningú, a ningú a demanat permís per pintar el que li sembla que ha de pintar, la llum. La seva paleta és rica en cromatismes, ens porta a una concepció ja una mica oblidada del que ha d'ésser una pintura; retrobar motlles, oferir una gamma infinita de possibilitats sobretot amb temes senzills de paisatges de sempre però actuals alhora, on poder explaïar-se amb els seus colors tant propis i personals